Dr.
Quan la Junta de Govern Local (JGL) dicta un acte en exercici d'una competència que el Ple o l'alcalde li han delegat de manera irregular, la pregunta és si aquest acte és nul de ple dret o simplement anul·lable. La resposta depèn del tipus de vici. Si la competència era delegable però la delegació és defectuosa o la JGL se n'excedeix, l'acte és, en principi, anul·lable. Però si la JGL exerceix una competència que la llei reserva de manera expressa i indelegable al Ple o a l'alcalde, la jurisprudència tendeix a apreciar incompetència manifesta i, per tant, nul·litat de ple dret.
Cal partir del fet que la delegació transfereix l'exercici, no la titularitat, de la competència, i que té límits legals clars. L'art. 22.4 de la Llei 7/1985, reguladora de les bases del règim local (LRBRL), permet al Ple delegar en l'alcalde i en la JGL, llevat de les atribucions que el mateix precepte exclou, entre les quals hi ha l'aprovació del pressupost, de les ordenances i reglaments, del planejament general i de la plantilla, i les que exigeixen majoria especial. Per la seva banda, l'art. 21.3 LRBRL permet a l'alcalde delegar en la JGL, amb les excepcions que hi enumera, com ara convocar i presidir el Ple o la prefectura superior del personal. Amb caràcter general, l'art. 9 de la Llei 40/2015 exigeix publicar la delegació al butlletí oficial i fer constar a les resolucions que es dicten per delegació, les quals s'entenen adoptades per l'òrgan delegant. A l'àmbit local s'hi afegeixen els arts. 43, 44 i 114 a 118 del ROF i, a Catalunya, els preceptes concordants del Text refós de la Llei municipal i de règim local (DL 2/2003).
La regla general és l'anul·labilitat. Les causes de nul·litat de l'art. 47.1 de la Llei 39/2015 (LPACAP) són taxatives i d'interpretació restrictiva, de manera que qualsevol altra infracció de l'ordenament genera anul·labilitat (art. 48.1 LPACAP). Això inclou els supòsits en què la competència sí que era delegable però el "pont" és defectuós: una delegació no publicada, un acord de la JGL que va més enllà de l'abast de la delegació o una delegació revocada. La simple omissió de la menció de la delegació a la resolució, en canvi, s'acostuma a considerar una irregularitat no invalidant.
La nul·litat de ple dret entra en joc per la via de l'art. 47.1.b) LPACAP, que declara nuls els actes dictats per òrgan manifestament incompetent per raó de la matèria o del territori. L'exemple més clar és la STS 830/2019, de 17 de juny (rec. 3119/2016), que confirma la nul·litat de ple dret del pressupost de l'Ajuntament de Leganés aprovat per la JGL, en ser una competència plenària.
La distinció té conseqüències pràctiques importants. Si l'acte és nul, se'n pot instar la revisió d'ofici en qualsevol moment (art. 106 LPACAP). Si és anul·lable, cal impugnar-lo en els terminis ordinaris: recurs de reposició d'un mes o el contenciós de dos mesos. Per això, en la impugnació és aconsellable invocar la nul·litat i, subsidiàriament, l'anul·labilitat.
En definitiva, la línia divisòria és si la competència era delegable: si ho era, el vici és d'anul·labilitat; si la llei la reserva de manera indelegable al Ple o a l'alcalde, l'acte de la JGL corre un risc seriós de ser declarat nul de ple dret. A Calvo Català Advocats us podem assessorar en la revisió d'acords municipals i en la seva impugnació.
Cuando la Junta de Gobierno Local (JGL) dicta un acto en ejercicio de una competencia que el Pleno o el Alcalde le han delegado de forma irregular, la pregunta es si ese acto es nulo de pleno derecho o simplemente anulable. La respuesta depende del tipo de vicio. Si la competencia era delegable pero la delegación es defectuosa o la JGL se excede de ella, el acto es, en principio, anulable. Pero si la JGL ejerce una competencia que la ley reserva de forma expresa e indelegable al Pleno o al Alcalde, la jurisprudencia tiende a apreciar incompetencia manifiesta y, por tanto, nulidad de pleno derecho.
Hay que partir de que la delegación transfiere el ejercicio, no la titularidad, de la competencia, y de que tiene límites legales claros. El art. 22.4 de la Ley 7/1985, reguladora de las Bases del Régimen Local (LRBRL), permite al Pleno delegar en el Alcalde y en la JGL, salvo las atribuciones que el propio precepto excluye, entre las que se encuentran la aprobación del presupuesto, de las ordenanzas y reglamentos, del planeamiento general y de la plantilla, y las que exigen mayoría especial. Con carácter general, el art. 9 de la Ley 40/2015 exige publicar la delegación en el boletín oficial.
La regla general es la anulabilidad. Las causas de nulidad del art. 47.1 de la Ley 39/2015 (LPACAP) son tasadas y de interpretación restrictiva, de modo que cualquier otra infracción del ordenamiento genera anulabilidad (art. 48.1 LPACAP). Ello incluye los supuestos en que la competencia sí era delegable pero el "puente" es defectuoso: una delegación no publicada, un acuerdo de la JGL que va más allá del alcance de la delegación o una delegación revocada.
La nulidad de pleno derecho entra en juego por la vía del art. 47.1.b) LPACAP. El ejemplo más claro es la STS 830/2019, de 17 de junio (rec. 3119/2016), que confirma la nulidad de pleno derecho del presupuesto del Ayuntamiento de Leganés aprobado por la JGL.
La distinción tiene consecuencias prácticas importantes. Si el acto es nulo, puede instarse su revisión de oficio en cualquier momento (art. 106 LPACAP). Si es anulable, debe impugnarse en los plazos ordinarios: recurso de reposición de un mes o el contencioso de dos meses. Por ello, en la impugnación es aconsejable invocar la nulidad y, subsidiariamente, la anulabilidad.
En definitiva, la línea divisoria es si la competencia era delegable: si lo era, el vicio es de anulabilidad; si la ley la reserva de forma indelegable al Pleno o al Alcalde, el acto de la JGL corre un riesgo serio de ser declarado nulo de pleno derecho. En Calvo Català Advocats podemos asesorarle en la revisión de acuerdos municipales y en su impugnación.
Què passa amb els acords del Ple o de la Junta de Govern Local quan es descobreix que la persona que hi actuava com a secretari no reunia els requisits legals per ser-ho? La resposta l'ofereix la doctrina jurisprudencial del funcionari de fet: els actes en què ha intervingut una persona que exercia el càrrec amb una investidura aparent, encara que viciada, es consideren vàlids davant de tercers. No obstant això, aquesta doctrina té límits precisos i no és una presumpció absoluta de validesa.
El funcionari de fet és qui exerceix una funció pública de manera aparent, pública i pacífica, com si fos un servidor públic regular, però sense complir tots els requisits legals per al seu nomenament o amb un nomenament que després s'anul·la. La figura no té una regulació legal expressa al nostre ordenament; és de creació doctrinal i jurisprudencial, amb arrels que es remunten al dret romà (l'episodi de l'esclau Barbarius Philippus, nomenat pretor, recollit al Digest 1.14.3). El seu fonament es troba en el principi de seguretat jurídica (art. 9.3 CE), en la protecció de la bona fe i la confiança legítima dels ciutadans (art. 3.1.e de la Llei 40/2015) i en la continuïtat del servei públic.
Aquesta lògica és especialment rellevant en el cas del secretari municipal. Les funcions de fe pública i d'assessorament legal preceptiu estan reservades als funcionaris d'habilitació nacional (art. 92 bis LRBRL i Reial decret 128/2018), i la presència del secretari és un requisit per a la vàlida constitució del Ple (art. 46.2.c LRBRL) i de la Junta de Govern Local.
D'aquí es deriva una dualitat. Cap enfora, els acords, les actes i les certificacions despleguen plens efectes. Cap endins, en canvi, el nomenament segueix sent invàlid i l'Administració ha de regularitzar la situació o cessar la persona tan bon punt detecti la irregularitat.
Aquesta protecció, però, no és il·limitada. La doctrina exigeix una aparença legítima de dret: un títol formal, encara que viciat, i un exercici públic i tolerat per l'Administració. Si no hi ha cap nomenament, o si el nomenament ja ha expirat, no hi ha funcionari de fet. El Tribunal Suprem ha declarat nuls de ple dret els actes d'un inspector que va continuar actuant un cop expirat el seu encàrrec, tal com recull aquesta crònica.
En definitiva, els acords adoptats amb la intervenció d'un secretari que actuava amb una aparença legítima de nomenament, són en principi vàlids a tots els efectes davant de tercers de bona fe, i el que s'ha de corregir és el nomenament, no els acords. A Calvo Català Advocats us podem assessorar tant en la defensa de la validesa d'aquests actes com en la seva impugnació.
¿Qué ocurre con los acuerdos del Pleno o de la Junta de Gobierno Local cuando se descubre que la persona que actuaba como secretario no reunía los requisitos legales para serlo? La respuesta la ofrece la doctrina jurisprudencial del funcionario de hecho: los actos en los que ha intervenido una persona que ejercía el cargo con una investidura aparente, aunque viciada, se consideran válidos frente a terceros.
El funcionario de hecho es quien ejerce una función pública de forma aparente, pública y pacífica, como si fuera un servidor público regular, pero sin cumplir todos los requisitos legales para su nombramiento o con un nombramiento que después se anula. Su fundamento se encuentra en el principio de seguridad jurídica (art. 9.3 CE), en la protección de la buena fe y la confianza legítima de los ciudadanos (art. 3.1.e de la Ley 40/2015) y en la continuidad del servicio público.
Esta lógica es especialmente relevante en el caso del secretario municipal. Las funciones de fe pública y de asesoramiento legal preceptivo están reservadas a los funcionarios de habilitación nacional (art. 92 bis LRBRL y Real Decreto 128/2018), y la presencia del secretario es un requisito para la válida constitución del Pleno (art. 46.2.c LRBRL).
De ello se deriva una dualidad. Hacia fuera, los acuerdos, las actas y las certificaciones despliegan plenos efectos. Hacia dentro, en cambio, el nombramiento sigue siendo inválido y la Administración debe regularizar la situación en cuanto detecte la irregularidad.
Esta protección, sin embargo, no es ilimitada. La doctrina exige una apariencia legítima de derecho: un título formal, aunque viciado, y un ejercicio público y tolerado por la Administración. Si no existe ningún nombramiento, o si el nombramiento ya ha expirado, no hay funcionario de hecho. El Tribunal Supremo ha declarado nulos de pleno derecho los actos de un inspector que siguió actuando una vez expirado su encargo, según recoge esta crónica.
En definitiva, los acuerdos adoptados con la intervención de un secretario que actuaba con una apariencia legítima de nombramiento son en principio válidos frente a terceros de buena fe, y lo que debe corregirse es el nombramiento, no los acuerdos. En Calvo Català Advocats podemos asesorarle tanto en la defensa de la validez de estos actos como en su impugnación.
Quan un ajuntament s'adona que un acte seu és anul·lable, sovint es pregunta si ha de declarar-lo lesiu o si ha d'esmenar-ne el vici. La resposta és que no són dues alternatives intercanviables. La convalidació serveix per conservar l'acte; la declaració de lesivitat, per eliminar-lo. La tria depèn de dues preguntes: si l'Administració vol mantenir l'acte o fer-lo desaparèixer i, en aquest darrer cas, si l'acte és favorable o desfavorable per a l'interessat.
El punt de partida és el principi de conservació dels actes administratius (favor acti), que inspira els arts. 48 a 52 de la Llei 39/2015 (LPACAP). Cal recordar, a més, que no tota infracció formal comporta l'anul·labilitat: d'acord amb l'art. 48.2 LPACAP, el defecte de forma només invalida l'acte quan aquest no té els requisits indispensables per assolir la seva finalitat o quan genera indefensió.
Quan el vici és invalidant però l'acte és correcte en el fons, la via natural és la convalidació. L'art. 52 LPACAP permet a l'Administració convalidar els actes anul·lables esmenant-ne els vicis: per exemple, recaptant l'informe preceptiu que es va ometre, com el del secretari municipal. Si el vici és d'incompetència no determinant de nul·litat, la convalidació correspon a l'òrgan competent quan sigui superior jeràrquic del que va dictar l'acte (art. 52.3).
La declaració de lesivitat té una funció ben diferent. Es fa servir quan l'Administració vol eliminar un acte anul·lable que és favorable per a l'interessat, perquè no el pot anul·lar per si mateixa. L'art. 107 LPACAP li exigeix declarar-lo lesiu per a l'interès públic i impugnar-lo davant la jurisdicció contenciosa administrativa. Té requisits estrictes: només es pot adoptar dins dels quatre anys següents a la data de l'acte i amb audiència prèvia dels interessats (art. 107.2), i el procediment caduca si no es resol en sis mesos. En l'àmbit municipal, la competència correspon al Ple (art. 22.2.k LRBRL).
Si l'acte que es vol eliminar és desfavorable, la lesivitat no és necessària ni procedent: l'Administració pot revocar-lo directament. I si el vici és tan greu que encaixa en algun supòsit de l'art. 47.1, la via és la revisió d'ofici de l'art. 106, amb dictamen previ de la Comissió Jurídica Assessora a Catalunya.
En síntesi: acte correcte en el fons → convalidar. Acte favorable que es vol eliminar → lesivitat davant del jutge. Acte desfavorable que es vol eliminar → revocació directa. A Calvo Català Advocats us podem assessorar sobre la via més adequada en cada cas.
Cuando un ayuntamiento advierte que uno de sus actos es anulable, a menudo se pregunta si debe declararlo lesivo o subsanar el vicio. La respuesta es que no se trata de dos alternativas intercambiables. La convalidación sirve para conservar el acto; la declaración de lesividad, para eliminarlo. La elección depende de si la Administración quiere mantener el acto o hacerlo desaparecer y, en este último caso, de si el acto es favorable o desfavorable para el interesado.
El punto de partida es el principio de conservación de los actos administrativos (favor acti), que inspira los arts. 48 a 52 de la Ley 39/2015 (LPACAP). Conviene recordar que no toda infracción formal conlleva la anulabilidad: de acuerdo con el art. 48.2 LPACAP, el defecto de forma solo invalida el acto cuando este carece de los requisitos formales indispensables para alcanzar su fin o cuando da lugar a indefensión.
Cuando el vicio es invalidante pero el acto es correcto en el fondo, la vía natural es la convalidación. El art. 52 LPACAP permite a la Administración convalidar los actos anulables subsanando sus vicios: por ejemplo, recabando el informe preceptivo que se omitió, como el del secretario municipal. Si el vicio es de incompetencia no determinante de nulidad, la convalidación corresponde al órgano competente cuando sea superior jerárquico del que dictó el acto (art. 52.3).
La declaración de lesividad tiene una función muy distinta. Se utiliza cuando la Administración quiere eliminar un acto anulable que es favorable para el interesado. El art. 107 LPACAP le exige declararlo lesivo para el interés público e impugnarlo ante la jurisdicción contencioso-administrativa. Tiene requisitos estrictos: solo puede adoptarse dentro de los cuatro años siguientes a la fecha del acto y con audiencia previa de los interesados (art. 107.2). En el ámbito municipal, la competencia corresponde al Pleno (art. 22.2.k LRBRL).
Si el acto que se quiere eliminar es desfavorable, la lesividad no es necesaria ni procedente: la Administración puede revocarlo directamente. Y si el vicio es tan grave que encaja en alguno de los supuestos del art. 47.1, la vía es la revisión de oficio del art. 106, con dictamen previo de la Comisión Jurídica Asesora en Cataluña.
En síntesis: acto correcto en el fondo → convalidar. Acto favorable que se quiere eliminar → lesividad ante el juez. Acto desfavorable que se quiere eliminar → revocación directa. En Calvo Català Advocats podemos asesorarle sobre la vía más adecuada en cada caso.
Els ajuntaments sancionen cada dia: infraccions de les ordenances de civisme, de soroll, de terrasses, de tinença d'animals, de residus o de circulació. Disposen d'àmplies competències sancionadores, però no d'un poder lliure. Com tota potestat sancionadora, la local està sotmesa estrictament al principi de legalitat i ha de respectar el dret de defensa del ciutadà.
El primer límit és el principi de legalitat de l'art. 25.1 de la Constitució, que exigeix que les infraccions i sancions estiguin previstes en una norma amb rang de llei. El Tribunal Constitucional, en la sentència 132/2001, va flexibilitzar aquesta exigència en l'àmbit local, però sense eliminar-la. Com a resposta, la Llei 57/2003 va introduir el títol XI de la Llei 7/1985 (LRBRL). L'art. 139 permet als ens locals tipificar infraccions i sancions per a l'adequada ordenació de les relacions de convivència d'interès local. L'art. 141 fixa els límits de les multes: fins a 3.000 € per a les molt greus, fins a 1.500 € per a les greus i fins a 750 € per a les lleus, llevat que una llei sectorial disposi una altra cosa.
Una ordenança no pot crear infraccions al marge d'aquests criteris ni imposar multes per sobre d'aquests imports. El principi de tipicitat (art. 27 de la Llei 40/2015) exigeix que la conducta sancionada estigui descrita amb prou precisió i prohibeix l'aplicació analògica. Una sanció fonamentada en una ordenança que desborda aquests límits és impugnable.
Els principis de la potestat sancionadora (arts. 26 a 31 de la Llei 40/2015) estableixen que les disposicions sancionadores no són retroactives (excepte si afavoreixen l'infractor), que solo es pot sancionar qui sigui responsable dels fets a títol de dol o culpa (art. 28) —no hi ha responsabilitat objectiva—, i que les sancions han de ser proporcionades i graduades (art. 29.3). El principi non bis in idem impedeix sancionar dues vegades uns mateixos fets i obliga a suspendre el procediment si els fets poden ser constitutius de delicte (art. 31).
El dret de defensa es garanteix a través del procediment regulat a la Llei 39/2015. No es pot imposar cap sanció sense un procediment previ, en què la fase d'instrucció i la de resolució s'han d'encomanar a òrgans diferents (art. 63). El ciutadà té dret a ser notificat de la imputació, a formular al·legacions, a proposar prova, a accedir a l'expedient i a la presumpció d'innocència (art. 53.2). El procediment caduca si no es resol en tres mesos —o en el termini específic— i el procediment caducat no interromp la prescripció (art. 25.1.b LPACAP).
La competència sancionadora correspon a l'alcalde (art. 21.1.n) LRBRL), és delegable i contra les seves resolucions —que exhaureixen la via administrativa— es pot interposar recurs potestatiu de reposició o directament recurs contenciós administratiu.
A Calvo Català Advocats us podem assessorar tant en la redacció d'ordenances i la tramitació d'expedients sancionadors com en la defensa davant de qualsevol sanció local.
Los ayuntamientos sancionan cada día: infracciones de las ordenanzas de civismo, de ruido, de terrazas, de tenencia de animales, de residuos o de circulación. Disponen de amplias competencias sancionadoras, pero no de un poder libre. Como toda potestad sancionadora, la local está sometida estrictamente al principio de legalidad y debe respetar el derecho de defensa del ciudadano.
El primer límite es el principio de legalidad del art. 25.1 de la Constitución, que exige que las infracciones y sanciones estén previstas en una norma con rango de ley. El Tribunal Constitucional, en la sentencia 132/2001, flexibilizó esta exigencia en el ámbito local, pero sin eliminarla. Como respuesta, la Ley 57/2003 introdujo el título XI de la Ley 7/1985 (LRBRL). El art. 139 permite a los entes locales tipificar infracciones y sanciones para la adecuada ordenación de las relaciones de convivencia de interés local. El art. 141 fija los límites de las multas: hasta 3.000 € para las muy graves, hasta 1.500 € para las graves y hasta 750 € para las leves, salvo que una ley sectorial disponga otra cosa.
Una ordenanza no puede crear infracciones al margen de estos criterios ni imponer multas por encima de estos importes. El principio de tipicidad (art. 27 de la Ley 40/2015) exige que la conducta sancionada esté descrita con suficiente precisión y prohíbe la aplicación analógica. Una sanción fundamentada en una ordenanza que desborda estos límites es impugnable.
Los principios de la potestad sancionadora (arts. 26 a 31 de la Ley 40/2015) establecen que las disposiciones sancionadoras no son retroactivas (salvo si favorecen al infractor), que solo puede sancionarse a quien sea responsable de los hechos a título de dolo o culpa (art. 28) —no existe responsabilidad objetiva—, y que las sanciones deben ser proporcionadas y graduadas (art. 29.3). El principio non bis in idem impide sancionar dos veces unos mismos hechos y obliga a suspender el procedimiento si los hechos pueden ser constitutivos de delito (art. 31).
El derecho de defensa se garantiza a través del procedimiento regulado en la Ley 39/2015. No puede imponerse ninguna sanción sin un procedimiento previo, en el que la fase de instrucción y la de resolución deben encomendarse a órganos distintos (art. 63). El ciudadano tiene derecho a ser notificado de la imputación, a formular alegaciones, a proponer prueba, a acceder al expediente y a la presunción de inocencia (art. 53.2). El procedimiento caduca si no se resuelve en tres meses —o en el plazo específico— y el procedimiento caducado no interrumpe la prescripción (art. 25.1.b LPACAP).
La competencia sancionadora corresponde al alcalde (art. 21.1.n) LRBRL), es delegable y contra sus resoluciones —que agotan la vía administrativa— puede interponerse recurso potestativo de reposición o directamente recurso contencioso-administrativo.
En Calvo Català Advocats podemos asesorarle tanto en la redacción de ordenanzas y la tramitación de expedientes sancionadores como en la defensa ante cualquier sanción local.
La potestat disciplinària permet a l'Administració sancionar els seus empleats quan incompleixen els seus deures, però no és una potestat il·limitada. El procediment disciplinari ha de garantir sempre el dret de defensa, la presumpció d'innocència i la proporcionalitat de la sanció. Són garanties derivades dels arts. 24 i 25 de la Constitució que s'apliquen, amb alguns matisos, a tot el dret sancionador.
El marc normatiu bàsic és el Text refós de l'Estatut bàsic de l'empleat públic (TREBEP), aprovat pel Reial decret legislatiu 5/2015, que dedica al règim disciplinari els arts. 93 a 98. L'art. 94.2 enumera els principis que l'Administració ha de respectar: legalitat i tipicitat de faltes i sancions, irretroactivitat de les disposicions desfavorables, proporcionalitat, culpabilitat i presumpció d'innocència. A Catalunya, el Decret 243/1995 és d'aplicació al personal de la Generalitat i de referència per a l'àmbit local.
El dret de defensa es concreta en: (1) impossibilitat d'imposar sancions per faltes greus o molt greus sense procediment previ; (2) separació entre la fase d'instrucció i la de resolució, que s'han d'encomanar a òrgans diferents (art. 98.2 TREBEP); (3) dret a conèixer la imputació amb precisió, a formular al·legacions, a proposar proves, a accedir a l'expedient i a estar assistit per advocat. La resolució no pot fonamentar-se en fets diferents dels determinats durant la instrucció (art. 90.2 LPACAP).
La presumpció d'innocència obliga l'Administració a provar els fets i la culpabilitat de l'empleat. Una sanció basada en simples sospites o en proves insuficients és contrària a l'art. 24.2 de la Constitució. Quan els fets poden ser constitutius de delicte, l'Administració ha de suspendre el procediment disciplinari i comunicar-ho al Ministeri Fiscal, i els fets declarats provats per resolució judicial ferma vinculen l'Administració (art. 94.3 TREBEP).
La proporcionalitat exigeix que la sanció s'ajusti a la gravetat dels fets. Les sancions van des de l'advertiment fins a la separació del servei (art. 96 TREBEP). Per graduar-les cal tenir en compte el grau d'intencionalitat, el dany a l'interès públic, la reiteració i el grau de participació (art. 96.3). La separació del servei només es pot imposar per faltes molt greus (art. 95.2 TREBEP).
Les faltes molt greus prescriuen als tres anys, les greus als dos anys i les lleus als sis mesos. Les sancions per faltes molt greus prescriuen als tres anys, les de greus als dos anys i les de lleus a l'any (art. 97 TREBEP). Si el procediment caduca, no interromp la prescripció. La suspensió provisional de funcions no pot excedir sis mesos i l'empleat té dret a les retribucions bàsiques durant aquest temps; si no se li imposa sanció ferma de suspensió, té dret a ser restituït (arts. 98.3 i 98.4 TREBEP).
Davant d'un expedient disciplinari, cal revisar que s'hagin respectat la separació entre instructor i òrgan sancionador, el dret a conèixer la imputació i a proposar prova, la tipicitat de la falta, la graduació motivada de la sanció i els terminis de prescripció i caducitat. A Calvo Català Advocats us podem assessorar i defensar en qualsevol fase del procediment, des del plec de càrrecs fins a la impugnació judicial de la sanció.
La potestad disciplinaria permite a la Administración sancionar a sus empleados cuando incumplen sus deberes, pero no es una potestad ilimitada. El procedimiento disciplinario debe garantizar siempre el derecho de defensa, la presunción de inocencia y la proporcionalidad de la sanción. Son garantías derivadas de los arts. 24 y 25 de la Constitución que se aplican, con algunos matices, a todo el derecho sancionador.
El marco normativo básico es el Texto refundido del Estatuto Básico del Empleado Público (TREBEP), aprobado por el Real Decreto Legislativo 5/2015, que dedica al régimen disciplinario los arts. 93 a 98. El art. 94.2 enumera los principios que la Administración debe respetar: legalidad y tipicidad de faltas y sanciones, irretroactividad de las disposiciones desfavorables, proporcionalidad, culpabilidad y presunción de inocencia. En Cataluña, el Decreto 243/1995 es de aplicación al personal de la Generalitat y de referencia para el ámbito local.
El derecho de defensa se concreta en: (1) imposibilidad de imponer sanciones por faltas graves o muy graves sin procedimiento previo; (2) separación entre la fase de instrucción y la de resolución, que deben encomendarse a órganos distintos (art. 98.2 TREBEP); (3) derecho a conocer la imputación con precisión, a formular alegaciones, a proponer pruebas, a acceder al expediente y a estar asistido por abogado. La resolución no puede fundamentarse en hechos distintos de los determinados durante la instrucción (art. 90.2 LPACAP).
La presunción de inocencia obliga a la Administración a probar los hechos y la culpabilidad del empleado. Una sanción basada en simples sospechas o en pruebas insuficientes es contraria al art. 24.2 de la Constitución. Cuando los hechos pueden ser constitutivos de delito, la Administración debe suspender el procedimiento disciplinario y comunicarlo al Ministerio Fiscal, y los hechos declarados probados por resolución judicial firme vinculan a la Administración (art. 94.3 TREBEP).
La proporcionalidad exige que la sanción se ajuste a la gravedad de los hechos. Las sanciones van desde el apercibimiento hasta la separación del servicio (art. 96 TREBEP). Para graduarlas debe tenerse en cuenta el grado de intencionalidad, el daño al interés público, la reiteración y el grado de participación (art. 96.3). La separación del servicio solo puede imponerse por faltas muy graves (art. 95.2 TREBEP).
Las faltas muy graves prescriben a los tres años, las graves a los dos años y las leves a los seis meses. Las sanciones por faltas muy graves prescriben a los tres años, las de graves a los dos años y las de leves al año (art. 97 TREBEP). Si el procedimiento caduca, no interrumpe la prescripción. La suspensión provisional de funciones no puede exceder seis meses y el empleado tiene derecho a las retribuciones básicas durante ese tiempo; si no se le impone sanción firme de suspensión, tiene derecho a ser restituido (arts. 98.3 y 98.4 TREBEP).
Ante un expediente disciplinario, hay que revisar que se hayan respetado la separación entre instructor y órgano sancionador, el derecho a conocer la imputación y a proponer prueba, la tipicidad de la falta, la graduación motivada de la sanción y los plazos de prescripción y caducidad. En Calvo Català Advocats podemos asesorarle y defenderle en cualquier fase del procedimiento, desde el pliego de cargos hasta la impugnación judicial de la sanción.
Bernat Calvo Català · Col·legiat ICASBD núm. 3169 · Avinguda de Sentmenat, 91, Polinyà · secretaria.ajpolinya@gmail.com